Ajuntament d'Oliva

Passejant per la Vila comtal

 

Portalet de la Verge Maria 
Iniciem el nostre recorregut per la Vila travessant aquest portal, conegut popularment com el portalet. Era una de les entrades al perímetre emmurallat de la Vila anterior a 1529. En aquell any, el comte Serafí de Centelles va iniciar la construcció d’un nou traçat de muralles per assegurar la defensa de l’ampliació del recinte urbà primitiu i, en la mateixa prolongació de l’actual carrer Església, es bastí un altre portal, anomenat del Raval, el qual estava situat entre les cases 4 i 5 de l’actual plaça d’Alonso.

Dins el perímetre configurat per les muralles s’estenia la Vila o població habitada pels descendents dels repobladors cristians. Extramurs de la mateixa es situava el Raval o moreria, espai urbà on residien els descendents dels andalusins.

 

 

El portalet està format per un arc de mig punt, sobre el qual hi ha un mur decorat, des de 1945, amb els plafons ceràmics de la Immaculada i sant Francesc de Paula. A la part superior encara s’aprecien les grans pollegueres que aguantaven les fulles de la porta, des de la qual s’enfilava l’antiga calçada romana que, pels actuals carrers de les Tendes i Sant Vicent, condueix cap a Xàtiva.

 

Torre de la muralla 

Arribem ara a aquesta torre de cos cilíndric i fàbrica de maçoneria, l’única que s’hi conserva del llenç de la muralla del s. XVI que pujava des del portal del Raval (en la plaça Alonso), i continuava fins al Palau dels Centelles, que també comptava amb torres pròpies als cantons; no debades, el carrer s’anomena de les torres.

La muralla seguia el traçat dibuixat per les mitgeres posteriors de les cases dels carrers Sant Miquel i Sant Rafel, baixava a buscar el portal de la Mar (final del carrer Major), seguia el recorregut de la carretera fins al portal del Molí (al carrer del mateix nom) i, novament seguint la carretera, tancava el perímetre al portal del Raval.

La torre defenia l’accés a la Vila a través del denominat portal del Pi, hui desaparegut. Rebia aquest nom per estar en la via de comunicació que conduïa al convent franciscà de Santa Maria del Pi, assolat pel terratrémol de 1598.

Palau dels Centelles 

Els Centelles

Família d’ascendència catalana, establida al castell de Sant Martí de Centelles, d’on prengué el topònim per cognom. En 1314 van heretar el senyoriu de Nules. Anys més tard (1387), Gilabert de Centelles heretava l’honor i baronia de Rebollet, que incloïa Oliva. En 1449 Alfons el Magnànim concedia a Francesc Gilabert el títol de comte d’Oliva. Prèviament ja l’havia nomenat virrei de Sardenya (1421), fent-li entrega d’uns territoris coneguts, encara hui, com els Estats sards d’Oliva.

A poc a poc, aquesta família bel·licosa va anar engrandint els seus dominis, fins a convertir-se en un dels llinatges més poderosos de la València dels segles XV i XVI. Amb el pas del temps, la gran fortuna aconseguida amb el sucre i els èxits militars, anà traduint-s’hi en un magnífic palau, una abundosa cort renaixentista de gustos refinats, i un nodrit grup d’artistes protegits sota el seu mecenatge.

El Palau comtal

Edifici gòtic-renaixentista de la primera meitat del s. XV, amb importants remodelacions al s. XVI, que repetia l’esquema dels palaus valencians de l’època: planta quadrada amb torres circulars als cantons, i rectangulars als llenços occidental i oriental.

En 1871 l’edifici fou venut, iniciant-s’hi el procés de deteriorament. En 1882 s’obrí el carrer Palau i el recinte començà a ser parcel·lat en cases. En 1917 l’arquitecte danés E. Fisher va comprar bona part de la construcció amb la intenció de traslladar-la a Copenhaguen. Inicià els treballs, però li ordenaren parar quan fou declarat Monumento Histórico y Artístico pel govern espanyol en juliol de 1920. Les remodelacions i obres patides per l’edifici, l’enfonsament d’algunes parts per ruïna i l’espoliació sistemàtica, l’afectaren greument fins a desfigurar la seua fisonomia original.

En l’actualitat, la majoria de les seues restes es troben ocultes a l’interior de les cases dels carrers Comare, les Torres, Aula i Duc d’Osuna. Malgrat tot, encara s’hi conserven quasi la meitat de les seues muralles, quatre torres i nombrosos vestigis de les estances de la planta baixa i primera. Al Museu Arqueològic de la ciutat s’hi conserven les columnes de la galeria del pati, una fidel maqueta i els plànols de 1920.

Torre del carrer de la Comare 

 

Com comentàvem anteriorment, aquesta torre (popularment, el Torrejó), estava destinada a defendre l’angle sud-est del Palau. De planta circular i fàbrica de maçoneria, conserva tres plantes, contigües a altres tantes estances rectangulars de la resta de l’edifici, i constitueix un bon exemple de la confluència de diverses fases constructives: una gòtica, lligada probablement al castell feudal original, i una altra de la primera meitat del s. XVI, en la qual s’hi introdueixen elements del primer renaixement. La torre fou restaurada l’any 1999, i alberga una exposició permanent sobre el Palau i el seu procés de restauració.

També, al final d’aquest carrer veurem una finestra semblant a les d’estil gòtic del Palau, el partidor de llum de la qual és una columna de marbre amb capitell esculpit.

 

 

Església de Santa Maria 

• Cases del carrer Tamarit

Acabem de passar pel carrer Tamarit, on hem pogut apreciar unes cases senyorials dels segles XV-XVI (amb remodelacions posteriors, les més importants del s. XVIII). Foren rehabilitades entre els anys 1999 i 2006 per albergar la Biblioteca Central (Tamarit 6), i el Museu Etnològic (Tamarit 2-4). Els Tamarit foren una família distingida molt relacionada amb els Centelles i amb la parròquia de Santa Maria. Van ser senyors del lloc de Guardamar de la Safor fins a 1635.

• Església de Santa Maria la Major

L’actual temple parroquial de Santa Maria és resultat de distintes fases constructives realitzades sobre el solar de la primitiva església gòtica (perpendicular a l’actual), i de la qual només s’hi conserva una arcada en la zona del baptisteri.

La Capella del Roser i el campanar corresponen a la remodelació projectada en 1683, però la major part del temple es va edificar al llarg del s. XVIII (1705-1787), i és considerat un molt bon exemple de l’arquitectura valenciana d’eixe segle: en ell pot apreciar-s’hi l’evolució des de l’últim barroc fins al ple neoclàssic.

L’església posseeix tres naus i una espaiosa cripta, construïda per salvar el desnivell existent entre la plaça de l’Església i el carrer de les Moreres. La planta és rectangular, amb una nau principal de quatre trams coberta amb volta de canó, i capelles laterals cobertes per cúpules pròpies sobre tambors. El seu esquema arquitectònic és una mostra del gir classicista impulsat pels matemàtics Tosca i Corachán, prenent com a model a Vignola i les esglésies romanes.

L’alçat interior és uniforme, ordenat a base de pilastres estriades i contrapilastres d’ordre corinti. Una de les singularitats del temple és la sobrietat del seu interior, seguint els cànons academicistes del moment que busquen ressaltar la bellesa de l’arquitectura sense profusió d’ornaments que l’oculten. El transagrari està sustentat per contraforts que reforcen l’absis, allí trobem un conjunt de sòcols ceràmics del s. XVIII, i un exclusiu museu parroquial amb ornaments litúrgics, peces d’orfebreria i talles religioses.

 Carrer de les Moreres 

Des d’ací podem apreciar clarament el desnivell que calgué salvar per fer l’església. La solució fou una gran cripta, que ara s’usa com a espai expositiu. També criden l’atenció els arcs apuntats que sostenen el transagrari, i que foren plantejats com a remei estructural per evitar un nou esfondrament de la cúpula, ocorregut en 1755, durant les obres del temple.

Aquests arcs fiten amb la canalització de la séquia Mare, la qual porta l’aigua del riu Serpis i entra a Oliva pel carrer Sant Vicent. Un poc més avant dels contraforts, l’aigua era retinguda en una bassa (d’ací el nom de la plaça), per tal d’ésser usada com a força motora de l’Enginy del s. XVI, on es molia la canyamel i s’elaborava el sucre.

Antigament, la séquia estava descoberta. A les seues vores es plantaren moreres (d’ací el nom del carrer) per alimentar els cucs de seda que eren la base de la potent indústria sedera valenciana del s. XVIII.

 

Passejant pel Raval morisc

Casa Abadia 

Hem deixat arrere la plaça Alonso, on antigament hi havia el portal del Raval, i hem enfilat el carrer per on discorria la muralla fins a la torre visible al final de la pujada. Aquesta muralla separava la Vila de la moreria o Raval. Ens trobem davant la Casa Abadia, que és l’habitatge dels rectors de la parròquia de Sant Roc.

Quan fou erigida la parròquia de Sant Roc (1535), s’hi destinaren a residència del rector dues cases mudèjars preexistents (s. XV); una tenia l’accés per l’arcada mudèjar del carrer Sant Josep, i l’altra per la porta actual. Foren definitivament unificades a finals del s. XVI, quan s’excavà el pou que encara s’hi conserva. A finals del s. XVIII l’edifici va assolir l’alçada que té en l’actualitat, afegint-li el mirador que el caracteritza i la cambra dels arcs, anomenada així pels deu arcs que la configuren. Aquesta cambra estava destinada a la cria de cucs de seda, amb una doble secció de finestres per regular ventilació i temperatura.

Església de Sant Roc   

El temple que ara veiem està ubicat sobre una antiga mesquita, on els mudèjars s’hi reunien per a la pregària i per escoltar les decisions dels responsables de l’aljama. Quan fou erigida la parròquia de Sant Roc (1535), la mesquita fou reconvertida en temple cristià, amb poques intervencions constructives. Aquestes arribarien en els segles posteriors, però les constants problemàtiques estructurals van obligar a bastir, de nova planta, l’església actual, les obres de la qual van concloure en 1886. Posteriorment (1958-60), es va augmentar uns 5 m l’altura del campanar.

De l’exterior destaca el blau de les teules i el joc de cúpules amb tambors policromats. La sòbria façana neoclàssica, rematada amb frontó triangular motlurat, té portalada de pedra, fornícula i rosassa. La part inferior del campanar està lluïda i policromada, mentre que la superior (corresponent a l’ampliació de 1960) és de rajola. La nau té planta de creu llatina amb volta de canó. El retaule principal és d’estil neoclàssic. A les petxines de la cúpula central hi ha representades les figures dels evangelistes, pintades per Antonio Cortina.

                                                                 

La Capella del Crist i el seu transagrari

Adossada a la nau central de l’església tenim la Capella del Crist, una autèntica joia barroca acostada als models del classicisme romà, construïda entre 1725 i 1749. És de planta de creu grega, però un dels braços fou parcialment seccionat amb la construcció del nou temple. Al centre del retaule principal s’hi troba la venerada imatge del Crist de Sant Roc, que dóna nom al recinte.

La part més esplendorosa de l’abundant ornamentació és el conjunt pictòric que decora la volta de l’absis, executat al temple per un deixeble de Joseph Llàcer. Representa la Glòria de Crist ressuscitat rodejat de sants (que guarden relació amb el nom dels carrers del Raval). A la cúpula central destaquen les figures dels evangelistes i els quatre pares de l’església llatina, obra tradicionalment atribuïda a Lorenzo Chafrión.

 

El Transagrari és la part més desconeguda del temple. També presenta planta central coberta amb cúpula, on tres dels braços prenen forma absidal i el quart és el que comunicava amb la capella. El paviment i el sòcol són de ceràmiques del s. XVIII. Al sostre tornem a trobar pintura mural amb escenes evangèliques i referents a les virtuts.

 

Castell de Santa Anna

El popularment conegut com a castell de Santa Anna és, en realitat, una de les poques fortaleses renaixentistes del territori valencià, la qual cosa el converteix en un element de gran singularitat dins l’arquitectura militar de les nostres terres. Ubicat al cim del tossal que domina la ciutat, la seua construcció respon a una clara voluntat senyorial d’assegurar la defensa de la Vila en uns moments –primera meitat del s. XVI- caracteritzats per les incursions dels pirates barbarescs (1529 a Murla, 1530 a Piles, 1532 a Cullera).

Construït de nova planta entre 1529 i 1545, la posició de la fortalesa permetia a la seua guarnició disposar d’una perfecta visualització de la línia de costa, mantenir el domini de les altures i exercir un control dissuasori sobre la població de la moreria. La seua dotació d’armes, en 1585, era de set peces d’artilleria entre sacres, colobrines i morters… Precisament, a causa de la irrupció de l’artilleria en la guerra moderna, les construccions militars renaixentistes (forts) no busquen la verticalitat i altura dels castells medievals, sinó que es caracteritzen per torres redones i murs atalussats, més forts i menys visibles al foc enemic.

Com pot apreciar-s’hi, és de planta rectangular, reforçada als cantons nord-oest i sud-est per dos grans torres circulars. La torre nord-oest està situada dominant l’emplaçament de la Vila i el Raval, mentre que l’altra torre defensa l’entrada a la fortificació (oberta en la muralla oriental), i l’accés sud de la població. La fàbrica dels seus murs és de maçoneria travada amb morter, mentre que els marcs de les troneres són de pedra sorrenca. A l’interior s’ha conservat l’aljub que garantia l’abastiment d’aigua.

La fortalesa disposà d’una guarnició pagada pel comte d’Oliva fins principis del s. XVIII. A mitjans d’aquest segle s’erigiria en la seua part central una nova ermita posada sota l’advocació de Santa Anna. Les seues restes, visibles des de la distància, són el millor reclam d’aquesta fortalesa: un monument encara molt desconegut, impressionant per la senzillesa de concepció i la solidesa de fàbriques. La seua posició en altura el converteix en un mirador excepcional de la plana litoral i de la mateixa ciutat d’Oliva.

 

Antic cementeri mudèjar  

El nostre recorregut ens porta ara on hi eren els antics camps, situats en el coll del Pi, que constituïen l’antic fossar mudèjar. Ací els musulmans podien ser enterrats seguint els seus propis costums: banys rituals, embolcallament en mortalla de dues peces sense costura, pregàries, ruixat del cos amb aigua perfumada i enterrament a la tomba excavada en la terra amb el cap mirant cap a la Meca (fins al pit si era per a una dona, i fins a la cintura si era per a un home).

A partir de la conversió forçosa de 1525, desapareixeria la possibilitat de practicar aquests ritus. Com que els moriscos eren ara cristians nous, s’havien de comportar com a tals en tots els aspectes de la vida quotidiana, i les autoritats cristianes, per tal que no es realitzaren secretament ritus islàmics, manaven que els soterraments es feren en presència d’un algutzir cristià vell.

El canvi de confessió religiosa també va comportar un canvi en la ubicació del lloc dels enterraments. En 1536 es produïa el primer enterrament en el nou fossar bastit al costat de l’església, quedant sense ús aquest cementeri mudèjar.

 

Tossalet del Doix   

Hem arribat a un dels punts més elevats del Tossalet del Doix. Des d’ací tenim una balconada privilegiada per contemplar tots els colors del blau (teules, cel i mar), Santa Maria al fons, i un imponent primer pla de l’església de Sant Roc, de la qual destaquen les singulars formes de l’artístic joc de cúpules. El conjunt consta de la cúpula de la nau central i les de la Capella (ordenades de major a menor), les quals presenten una poc usual policromia externa, amb detalls tan delicats com les mènsules pintades en els angles del tambor de la cúpula menor.

També veiem el portal del Fossar, el nom del qual recorda l’antic cementeri que s’hi va establir tot just davant del mirador, a partir de la reconversió de la mesquita mudèjar en temple cristià. Els primers enterraments es van fer en una ubicació anterior, que estava més a prop del temple, però en construir-se la Capella del Crist (1725-1749), el fossar fou desplaçat cap ací, aprofitant el que era un hort de moreres. Actualment està reconvertit en locals parroquials.

 

Trama urbana de la moreria d’Oliva 

Estem situats al nucli més antic del Raval, rodejats per un viari irregular, amb façanes que reculen, atzucacs i carrerons estrets i tortuosos. Aquesta configuració urbana constitueix el millor testimoni de l’empremta morisca. Així, si ens fixem en el plànol de l’àrea aproximada que ocupava la moreria del s. XVI, observarem dos nuclis clarament diferenciables:

– La part més elevada i primitiva, al voltant de l’antiga mesquita, on trobem el denominat urbanisme mudèjar, basat en la juxtaposició de cases al voltant d’un pati central, sense seguir un pla predefinit, i formant illes amb contorns irregulars.

– La part més baixa (carrers Sant Llorenç, Estora i Tendes), on trobem les anomenades construccions per a moros, promogudes per senyors cristians per a la mà d’obra mudèjar-morisca. Ací l’entramat presenta plantes estandarditzades quadrangulars que donen lloc a un viari ordenat.

 

Breu història dels mudèjars-moriscos

Quan Jaume I va conquerir València, molts musulmans van poder romandre-hi a canvi de cedir territori i acceptar la condició de vassalls. Aquesta dinàmica féu que hi haguera molta població mudèjar, la qual va disminuir amb dues grans deportacions (després de les rebel·lions d’al-Azraq de 1248 i 1276).La població musulmana tenia religió, llengua i cultura pròpies, i habitava als ravals de les ciutats o les alqueries del terme. Mantenia un cert grau d’autonomia i tenia les seues pròpies autoritats i codi legislatiu. Aquesta situació va canviar en 1525, quan Carles I ordenà el seu baptisme forçós (en 1521 molts mudèjars de Gandia i Oliva ja havien estat batejats a la força pels agermanats). La nova condició de moriscos els obligava a viure com a cristians i pagar com a moros. Després de molts debats al voltant del problema morisc, Felip III va prendre la decisió d’expulsar-los. Els moviments militars es van fer en secret i, quan tot estigué a punt, es va fer públic l’edicte reial: era el 22 de setembre de 1609. Tenien tres dies per abandonar les seues cases i dirigir-se al port de Dénia per passarlos a Berbería. Podien endur-se els béns que foren capaços de portar amb ells, però la resta s’hi havia de quedar. Els 843 moriscos del Raval d’Oliva foren dels últims a partir, després de molts i llargs dies d’espera i desassossec. Pou d’Alzina  Aquest singular racó, custodiat per la teranyina viària morisca esdevé una feliç troballa als nostres ulls. Els desnivells i racons que modelen aquest espai respiren una tranquil·litat contagiosa. El Pou d’Alzina, l’element distintiu del carrer, prompte atrau les mirades per la robusta senzillesa de la seua fàbrica i l’harmònica integració amb l’entorn. Un entorn urbà, el de la moreria, on la presència d’aigua és una constant (la font del carrer Sant Isidre i l’antiga font del carrer Serrans, el pou de la casa Abadia, i els antics de la plaça de Sant Roc i del carrer Sant Llorenç…), evocadora no només de les necessitats quotidianes d’una comunitat, sinó també de les ablucions rituals pròpies dels musulmans.

Pels seus voltants podrem descobrir discretes reminiscències morisques, així com topònims que guarden inconscient memòria dels Ganguis, La Hoz, Camatxo, Bram, Fateres… Que en aquells temps habitaren el barri.

Passejant per Gerreria-Pinet

 Portal Ermita de Sant Vicent

Comencem el nostre itinerari al carrer de Sant Vicent, que pren el nom del popular frare dominic. Al carrer hi ha una xicoteta capella en forma de portalet que alberga un altar amb la imatge de Sant Vicent. Aquest conjunt queda rematat per una espadanya amb campana. Segons la tradició, la capella va ser construïda el 1725 pels habitants del poble, els quals volien commemorar una visita del Sant quan es dirigia a València per l’antic camí de Xàtiva. Veiem que moltes cases d’aquest carrer conserven la cambra, un pis de baixa altura per a la criança de cucs de seda al segle XVIII. Aquests eren alimentats amb les moreres que existien a les voreres de la séquia Mare, la qual anava per la part més alta del carrer. Aquest carrer abans va rebre noms distints com: Carrer de l’Abeurador (1674) i carrer de les Moreres del Raval (1695).

Continuem el nostre itinerari pel carrer de la Verge del Rebollet i prompte ens trobarem davant dels carrers on antigament s’aglutinaven els gremis d’artesans, els carrers de la Caldereria i de la Cantereria. En els fonaments de moltes de les cases d’aquests carrers podem trobar restes de gerres i cànters.

Ermita dels Sants Antonis

La petita ermita que ara veiem va ser construïda al segle XVIII per tal de facilitar l’assistència dels fidels en dies de pluja, ja que els forts barrancs deixaven la zona incomunicada.

Presenta una façana tradicional llisa i allargada, rematada amb un frontó sobre el qual s’alça una espadanya amb un penell i una teulada a dues aigües amb una creu de forja.

La porta d’entrada s’alça sobre dos escalons. Aquesta ermita presenta planta rectangular amb pis escacat (alternança de taulells blancs i negres) i a la dreta veiem una nau annexa de volta de canó, amb arcs sobre pilastres blanques.

Possiblement, la ubicació d’aquesta ermita estiga relacionada amb la primera fundació de monges clarisses a la nostra ciutat.

Seguim pel carrer de Sant Pere fins a arribar a la plaça del Penyot que rep el nom d’una penya que antigament hi havia ací.

Des d’ací pugem per la costera del carrer de la Sagrada Família fins a arribar a la plaça de Camatxo on antigament es trobaven els corrals d´un personatge àrab anomenat Camatxo.

Plaça de Vista Hermosa

A través d’unes escales arribem a la raconada de Vista Hermosa. Com el seu nom indica, és un enclavament privilegiat des d’on podem contemplar com la ciutat s’acosta a la mar Mediterrània.

Una vegada contemplada aquesta magnífica vista, baixem fins a arribar al carrer del Barranc que ocupa el llit de l’antic Barranc dels Trapigs que fins al segle XVII marcà el límit septentrional del Raval.

A continuació anirem fins al carrer de les Fateres, on hi havia un forn situat en la casa que feia cantonada amb el carrer de Sant Lleonard i que va funcionar fins a l’any 1950. Antigament a Oliva hi havia quatre forns, dos en la moreria i dos en la vila. El carrer de Sant Lleonard fou el carrer dels artesans cistellers.

Plaça de Ganguis

Arribem, de nou, al carrer de l’Ermita i baixant anem fins a la Plaça de Ganguis, la qual pren el nom d’un personatge morisc del barri de qui es deia que posseïa l’accés a un riu subterrani a través del qual portava als musulmans en pelegrinatge a un lloc sagrat.

Crida l’atenció la portalada de pedra de la casa número 5, on també podem observar un piló al cantó que tenia per funció protegir la paret dels carros que circulaven antigament.

Continuem el nostre recorregut pel carrer de la Divina Aurora o, com es coneixia antigament, carrer de Camatxo o de l’Empedrat. El nom d’Empedrat té el seu origen en un pontet empedrat amb lloses que creuava la séquia mare. Per altra banda, la terminologia de Camatxo prové d’un distingit veí del carrer i que era descendent d’un ric mudèjar convers.

Finalitzarem arribant al carrer de Sant Bernat que és el punt final del nostre recorregut. Aquest carrer és el més vell de tots els esmentats fins ara i, antigament, tindria dues almàsseres que es van conservar fins als anys seixanta del segle XX.