El parc natural de la marjal de Pego-Oliva es troba en el litoral situat entre les províncies de València i Alacant. Té una extensió de 1.290 hectàrees. Està envoltada per les serres de Mostalla, Migdia i Segària tot formant una ferradura oberta al mar, en el centre de la qual es troba la marjal. Es tracta d’un sistema palustre instal·lat a la zona més deprimida del conjunt, amb poc pendent i a nivell del mar. L’ecosistema és de gran productivitat, acull i serveix d’hàbitat a una fauna rica i variada amb alguns endemismes i a una vegetació ben conservada. La marjal destaca per ser una zona d’emmagatzematge i naixement d’aigües subterrànies; atenua considerablement els efectes de les inundacions i regula, de manera natural, la qualitat de l’aigua. També és vital per als moviments migratoris de les aus, per la qual cosa el paratge té uns importants valors naturals, científics, paisatgístics, agrícoles, culturals, educatius i recreatius.
Per aquestes raons, les Corts Valencianes, amb la intenció de salvaguardar la riquesa natural i compatibilitzar-la amb l’aprofitament econòmic i les activitats recreatives, van decidir declarar la zona parc natural, mitjançant la Llei 11/1994, de 27 de desembre. A més, atenent la seua gran rellevància, també està inclosa en el Conveni Ramsar (1971) de Protecció mundial de zones humides, és Zona d’Especial Protecció per a les Aus (zona ZEPA) i també es troba dins de la xarxa Natura 2000 de la Comunitat Econòmica Europea.
‘Ullals’: publicació trimestral del Parc Natural Marjal Pego-Oliva
Projecte LIFE “Paludicola”
El projecte LIFE “paludicola” té com a objectiu frenar el descens de les poblacions de carricerín cejudo (Acrocephalus paludicola), el passeriforme més amenaçat d’Europa. Es treballarà en la restauració de l’hàbitat de pas migratori pre i post nupcial. Aquestes accions es duran a terme durant el període 2017-2020 en 12 municipis de tres regions espanyoles (Castella-la Manxa, Castella i Lleó i Comunitat Valenciana), totes elles incloses en espais de la Xarxa Natura 2000. La nostra marjal és un d’aquests .
La pàgina web de el projecte és www.carricerincejudo.es
Podeu trobar més informació en : Informació Projecte LIFE “Paludicola”
L’aigua
Cal destacar de la marjal Pego-Oliva, per damunt de tot, l’aigua, dolça o salobre, que naix d’afluents i brolladors denominats ullals en la zona. La seua excel·lent qualitat permet l’existència de la vegetació subaquàtica millor conservada dels aiguamolls espanyols i l’existència d’una fauna subaquàtica i aquàtica de gran riquesa. La làmina d’aigua també contribueix a la contenció de la salinització de l’aqüífer i a la regulació de la temperatura de la zona.
Geomorfologia
A València existia un cordó d’aiguamolls que s’estenia tot al llarg de la costa de forma quasi ininterrompuda. Hi resultava relativament normal que les antigues badies quedaren incomunicades respecte del mar per mitjà de la formació de barreres d’arena. Els corrents marítims hi dipositaven la sorra, i encara hui dia ho fan, tot formant una albufera. L’esmentada barrera d’arena, també denominada restinga, que va permetre que la badia es transformara en albufera, es manté encara i té en l’actualitat nou quilòmetres de longitud.
La Marjal de Pego-Oliva és, per tant, una antiga albufera que, a causa de l’avançat procés de rebliment, presenta l’aspecte d’aiguamoll actual. Compta amb una gran riquesa natural i una excel·lent qualitat i quantitat de les seues aigües per on discorren els rius Bullent o Vedat, en la part nord, i el Racons o Molinell, en la sud.
Vegetació
Els aiguamolls alberguen flora i vegetació caracteritzades per la presència de vegetació subaquàtica d’extrema fragilitat i raresa. Moltes de les plantes són autèntiques relíquies i es troben actualment en un procés de regressió que amenaça llur supervivència. L’alteració que pateixen ha obligat a prendre mesures per assegurar-ne la conservació. Hui dia, la marjal és un conjunt d’ecosistemes aquàtics i terrestres com els rius, les praderies submergides, les serres, els canyissars i les jonqueres que, amb l’existència d’àrees dedicades al cultiu tradicional de l’arròs i al pasturatge controlat, condiciona una flora rica i variada en què troben cabuda plantes endèmiques o amenaçades.
La presència d’espècies en els ecosistemes aquàtics és un indicatiu de l’alta qualitat ambiental. Les formacions vegetals que conformen el paisatge de la Marjal de Pego-Oliva són de gran interés biològic, tant pel seu valor intrínsec com per ser el refugi i hàbitat natural òptim i exclusiu d’una fauna excepcional. A les zones de muntanya es troben alguns endemismes d’àrea de distribució molt amenaçada.
La vegetació de la marjal està adaptada a unes condicions ecològiques concretes relacionades amb la dinàmica d’inundacions i dessecacions cícliques (cicles naturals a causa de la climatologia mediterrània del territori). La flora de la marjal està determinada, tant per les característiques biogeogràfiques i físiques actuals del territori com per les que hi va haver en el passat. La vegetació és conseqüència de les condicions ecològiques i l’activitat humana. El seu estudi permet de conéixer la potencialitat de l’àrea per a poder realitzar una adequada planificació territorial. El principal valor florístic del parc natural està constituït per les extenses praderies de vegetació submergida, denominades macròfits, que són el suport d’innumerables invertebrats i peixos i constitueixen la base de l’alimentació de fotges i ànecs bussejadors. Les espècies vegetals més representatives de la Marjal de Pego-Oliva són: el canyís (Phragmites sp.), la canya (Arundo donax), la boga (Typha sp.), el jonc (Juncus sp.), el lliri groc (Iris pseudacorus), el nenúfar (Nimphea alba), la llengua d’oca (Potamogeton sp.), les llentilles d’aigua (Lemna sp.), etc. Les comunitats aquàtiques s’enriqueixen amb la presència de tal·lòfits, briòfits i vegetació aquàtica flotant.
Fauna
El parc natural de la marjal de Pego-Oliva és de gran importància pel que fa a la fauna que acull. La desaparició de gran part de les zones humides del litoral mediterrani al llarg dels últims segles fa que hui dia els animals que utilitzen aquests hàbitats siguen vertaderes rareses. Les excel·lents condicions en què es troba l’aigua de la marjal permeten que hi haja poblacions d’invertebrats com les gambetes (Palaemonetes zariquieyi i Atyaephyra desmaresti), i que hi destaque la presència de l’endemisme Dugastella Valentina o els petxinots (Anodonta cygnea i Unio mancus). Entre els peixos cal destacar la presència del samaruc (Valencia hispanica) i del punxoset (Gasterosteus aculeatus). Els amfibis encara són abundants en la marjal, i hi destaca la granota comuna (Rana perezi). Els rèptils més característics són la tortuga d’aigua europea (Emys orbicularis) i la tortuga d’aigua ibèrica (Mauremys caspica), com també les dues espècies de serps d’aigua (Natrix maura i Natrix natrix); altres serps presents són la colobra bastarda (Malpolon monspessulanus), la colobra d’escalonada (Elaphe scalaris) i la serp de ferradura (Coluber hippocrepis).
Les aus es troben molt ben representades i constitueixen a més d’una de les majors riqueses de la marjal, un dels principals motius pels quals ha estat acceptada en el Conveni Ramsar i ha estat declarada Zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA). Hi ha nombroses espècies, a més dels anàtids, que destaquen com a nidificants: la fotja (Fulica atra), la polla d’aigua (Gallinula chloropus), el gall de canyar (Porphirio porphirio), el cabussonet (Tachybaptus ruficollis), els agrons rojos (Ardea purpurea) i reials (Ardea cinerea), la rosseta (Marmaronetta angustirostris), la camallarga (Himantopus himantopus), el fumarell carablanc (Chlidonias hybrida), el martinet (Nycticorax nycticorax), el gomet (Ixobrichus minutus), l’oroval (Ardeola ralloides), el bitor (Botaurus stellaris), la perdiu de mar (Glareola pratincola) i una llarga llista d’espècies que hivernen o que hi estan de pas. La marjal té una gran importància durant l’època de migració tant primaveral com tardorenca, ja que és zona de pas en la ruta de gran part de les aus d’Europa occidental que van cap a Àfrica.
La vida en la marjal
El conreu tradicional de l’arròs.
Les persones que cultivaven arròs estaven molt condicionades pel medi advers en què treballaven (humitat, fang, paràsits i malalties associades) i quasi mai la tasca n‘era valorada i reconeguda. En el passat, no resultava fàcil transformar una marjal en camps de producció agrícola tenint en compte que només es disposava de ferramentes molt tosques i primitives i la força d’animals i persones. Actualment, es cultiva arròs amb molt menys d’esforç utilitzant la tecnologia adequada per a aquestes zones; tot i això, continuen havent-hi factors que dificulten aquestes tasques, com ara la climatologia i el medi físic, que no sempre és favorable. En la marjal han crescut varietats autòctones d’arròs de gran qualitat com el bombó i el pegonil a més de l’extens cultiu que es realitza de la varietat bomba. Els agricultors estan desenvolupant des de fa anys cultius experimentals d’arròs de cultiu ecològic de fins a 17 varietats que poden representar el futur d’aquests arrossars.
Rutes
El riu Salinar
Apta per a bicicletes i cavalls. Durada: 1 h 30 min Distància: 1,6 km
Naixement del riu Salinar
Deixem a l’esquerra la Muntanyeta Verda i a uns 50 metres ens trobem amb un aflorament d’aigua. La gran quantitat d’espècies vegetals semi aquàtiques, com és el cas de les boves, ens indiquen que just allí té lloc el naixement del riu del Salinar.
Per la senda que voreja aquest riu observem, a la nostra dreta, la vegetació palustre característica d’aquesta zona, com són els joncs i els canyissos, i també altres espècies com la menta.
Senda del Salinar
Arribem a un punt i observem el riu amb deteniment. Podem comprovar que el cabal del riu està determinat per la gran quantitat d’afloraments d’aigua subterrània (ullals). Just enfront observem la gran diversitat d’espècies botàniques que hi conviuen; aquesta interrelació es denomina, tècnicament, ecotò. Aquestes espècies són: garrofers, oliveres, llentiscles, figueres de pala… que tenen per veïnes plantes com ara el senill, el jonc, i els lliris grocs, entre d’altres.
Blau del Calapatar
Seguint la senda, veiem com el riu s’eixampla i l’aigua que té és completament cristal·lina. Estem davant d’un camí perpendicular a la nostra senda. Si mirem cap a la dreta, observem la serra de Segària, fàcilment recognoscible per semblar un rostre humà en un dels seus vèrtexs; al fons, trobem el Montgó, un altre parc natural de la Comunitat Valenciana, important pels endemismes i les característiques orogràfiques. És llavors quan ens desviem cap a l’esquerra (cal recordar que estem pegant la volta a la Muntanyeta Verda), creuant el riu del Salinar per un pont de pedra. Uns 50 metres més avant, on el Salinar desemboca en el Bullent, ens trobem a la nostra dreta amb una zona coneguda com el Blau del Calapatar, on podem observar amb deteniment el riu Bullent i, sobretot, la vegetació aquàtica: la llengua d’oca, el Miriophyllum, el Ceratophyllum, etc., associada amb la vegetació semiaquàtica i palustre, ja esmentades anteriorment. També en aquest lloc, veiem les restes d’una casa de pedra que data, com a mínim, del 1610, quan el cronista Escolano la va citar en una de les seues obres.
Així, reprenem el camí que, una vegada més, vorejant la Muntanyeta Verda, ens condueix al nostre punt de partida.